EL DIA QUE VAIG ENTENDRE COM ÉS D’IMPORTANT MENJAR

Hi ha moments a la vida que canvien la nostra percepció del que és quotidià. Per a mi, com a logopeda, aquell moment va arribar quan feia poc que treballava en un hospital. Va ser el dia que vaig acompanyar un pacient en la seva lluita contra la disfàgia. Aleshores vaig comprendre que menjar no és només una necessitat biològica, sinó una experiència carregada d’emoció, connexió i significat.

Recordo la Carmen, una dona de 72 anys, vital i riallera, la vida de la qual va canviar després d’un ictus. Allò que abans era un plaer, com gaudir del seu cafè matinal o compartir un àpat en família, es va convertir en una batalla diària. La disfàgia no només va limitar la seva capacitat per alimentar-se, sinó que també la va allunyar de moments que abans li portaven felicitat.

Quan va començar la seva rehabilitació, la vaig veure lluitar amb frustració i tristesa. Però també vaig ser testimoni de la seva increïble determinació. Cada petit avanç —poder beure una cullerada de sopa sense tossir, sentir la textura d’un puré sense por…— era tota una victòria. No només per a ella, sinó també per a la seva família, que va aprendre a acompanyar-la en aquest procés amb amor i paciència.

Molt més que alimentar-nos.

Aquell dia vaig entendre que menjar és molt més que ingerir aliments. És un acte social, una font de plaer, un vincle amb els nostres éssers estimats. La disfàgia ens recorda la fragilitat d’aquest acte quotidià, però també ens ensenya la importància de l’adaptació, la resiliència i el suport mutu.

Com a logopedes, la nostra tasca va més enllà de la teràpia; ajudem a tornar els somriures a taula, a reconstruir moments d’alegria i a fer que cada mos tornï a ser una trobada amb la vida. Perquè, al cap i a la fi, menjar és molt més que alimentar-nos: és viure.